algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
21°

Rauw Alejandro omple fins a la bandera, però l'espectacle el posa el públic

Els colonitzadors europeus (amb els espanyols en primer terme) varen cometre autèntiques atrocitats en la conquesta d'Amèrica que va començar un 12 d'octubre. Una data que l'espanyolisme insisteix a reivindicar i «celebrar».

Vist des d'aquesta perspectiva, poc ens podem queixar, els europeus, del fet que actualment aquest estil pretesament musical anomenat reggaeton hagi colonitzat les ments i els cossos d'una bona part dels joves del Continent. Justa venjança.

Aquest dimarts, 12 d'octubre, l'estadi de Son Moix ha viscut un assaig de retorn a la 'normalitat'. Concert, si se pot anomenar així a una concatenació de músiques enllaunades, massiu però prou ordenat. El primer esdeveniment cultural que permet un aforament de 5.000 persones a les Balears des que va començar la pandèmia. Una prova de foc per als organitzadors, que aproven amb nota.

Una altra cosa és la qualitat de l'espectacle. La tropa liderada per Rauw Alejandro varen torpedejar intensament la massa d'assistents a Son Moix amb els seus ritmes pesats i repetitius fins la sacietat.

Però la massa, posseïda i captivada, repetia els versicles sense trellat, amb disciplina religiosa.

Els seguidors (per ventura aquí sí que s'escauria el tan discutit genèric femení) repetien amb fanatisme el rosari de dois concatenats que, suposadament, ha composat l'estrella porto-riquenya... per bé que qualsevol software mediocre de la passada dècada ho faria amb més criteri.

I comença Rauw Alejandro

Ah! I tot això d'abans què era idò?

L'èxtasi arriba a Son Moix. Rauw Alejandro compareix, a la fi, al preciós escenari de Son Moix (preciós, però sense cap instrument. Ni una trista taula de DJ). Un escenari nuu. Ritmes repetitius a tota pastilla. «Fusió» li diuen. Deu ser per la gran quantitat d'energia que desprèn la massa en sentir-los.

El tan aclamat Rauw, surt a la fi a l'escenari, amb una bandera espanyola al coll. És una picada d'ull a la 'Fiesta Nazional'? És un gest de complicitat amb la minoria espanyola d'un públic multicolor i plurinacional? És una metàfora de la soga colonial? Val més deixar-ho anar.

Ben aviat des del públic li llancen tota gamma de roba interior: sostenidors, bragues, tangues... s'amunteguen damunt la 'rojigualda'.

L'espectacle sobre l'escenari crida l'atenció per la seva pobresa d'imaginació: ballarines curtes de roba, coreografies gastades, ritmes reiteratius, lletres curtes i, també, molt curtes i en Rauw fent l'annerot a banda i banda del muntatge escènic.

Es podrien salvar els balladors de break dance que apareixen als darrers temes.

En contrast, el magnífic espectacle del públic, entregat des del minut 1, interpretant una coreografia plàstica, rítmica, infinita... acompanyada de l'imprescindible apèndix que han esdevingut avui els mòbils.

El gran espectacle va ser a la graderia. Excepte els minuts durant els quals una parella d'assistents al concert, captats per la càmera que projectava imatges a les pantalles mentre feien un 'perreo' espectacular i que varen ser convidats pel DJ de torn a repetir l'exercici coreogràfic dalt de l'escenari. Immensos. Sublims. Aplaudidíssims.

Els principals mèrits els va fer la massa d'assistents, però els aplaudiments i crits d'aprovació se'ls va endur el jove musculat que oficiava de mestre de cerimònies.

Ben mirat, res gaire diferent del que succeeix cada 15 dies al temple de Son Moix. On es ret culte a 22 joves del mateix nivell muscular d'en Rauw. I del mateix nivell intel·lectual.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Pregunta, fa 10 dies

De veritat que no hi ha ningú al dBalears que revisi la qualitat informativa del que es publica?
Quina vergonya d’article!

Valoració:-4menosmas
Per Som, fa 11 dies

Una crónica realment ben fet. Periodisme d'alt nivell.

Valoració:10menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris