nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
15°

L’ansietat en nins i adolescents

Sense voler entrar en xifres de l’OMS sobre els milions de persones que pateixen qualque tipus de transtorn d’ansietat, voldria fer una aproximació al problema que, ens agradi o no, s’ha agreujat d’ençà de la pandèmia entre una part dels nins i els adolescents.

Si abans del segle XXI era habitual sortir a jugar al carrer, tot i que encara hi ha zones en què els nins i les nines surten a esplaiar-se, es conten les seves curolles d’infants o adolescents o s’entretenen amb una pilota, avui en dia el més normal és que les relacions socials passin per la creació d’una agenda alternativa a l’escola. Així idò, tenen dies determinats per anar a futbol, a tennis o a tocar el violí, per posar-ne alguns exemples. I aquestes activitats si no passen per federar-se, per ser els millors, per competir o demostrar que controlen l’instrument musical millor que la resta, no tenen sentit. Qualsevol cosa que surti d’aquest esquema es converteix en una angoixa per a aquells nins o adolescents que s’han deixat arrossegar pel ritme de vida i la competitivitat dels adults. Es frustren si no aconsegueixen l’èxit imminent, desapareix la idea de fer una activitat pel simple fet de passar-s’ho bé i desconnectar unes hores per reinicialitzar el cervell. Tot allò que fan va acompanyat de l’objectiu d’obtenir un rendiment determinat, com si fos un producte bancari o una inversió.

Si a tot això hi afegim la manca de paciència o la poca estabilitat a la primera dificultat, allò que se sol anomenar baixa tolerància a la frustració, amb la qual s’han d’enfrontar, és a dir, tot d’una es plantegen formar part d’un altre club o grup perquè aconsegueixen més victòries (més rendibilitat) o fins i tot deixar els estudis triats per no arribar a la nota desitjada. D’altra banda, la càrrega dels estudis, els exàmens, les tasques (presencials o a distància), el seguiment dels amics per les xarxes socials (o que pensen que són amics), els grups de whatsapp que no aturen en tot lo dia, o les vides perfectes que es mostren a determinats perfils públics... És evident que a qualque moment el seu sistema ha de petar. Pensau que és un no aturar mai, una estimulació continuada i sense pietat que avança a un ritme que, quan sobrepassa determinats límits, no es pot aguantar de cap manera.

S’entén que certs moments d’ansietat poden ser importants per al desenvolupament de qualsevol persona, ara bé, quan els objectius es converteixen en una càrrega mental brutal i es desborda, la vida ja no és igual.

Entre els adolescents n’hi ha que hi entren gairebé sense voler, perquè podeu estar ben segurs que no calia, ni de bon tros, omplir la seva existència de tanta competència absurda o d’excés d’estimulació. I quan l’ansietat guanya i es produeix un atac de pànic, és un avís seriós que la cosa no funciona.

És important que desconnectin, simplement que parlin d’allò que els preocupa i no viure en una competició permanent. I no sols desconnectar, fins i tot és bo avorrir-se, centrar-nos en nosaltres mateixos i gaudir de no fer res. Ara bé, «avorrir-se»? Ara sembla que està prohibit pronunciar aquesta paraula, com si els nins tenguessin l’obligació de fer coses constantment.

A més a més, és important no dedicar al mòbil (o a altres pantalles) tanta devoció, dormir bé i dur una vida més relaxada. És ver que els al·lots també tenen dret a equivocar-se i a patir de vegades pels seus errors, sempre que tot sigui proporcionat, amb mesura i siguin capaços d’esmenar-los.

Imaginau, però, que el vostre fill o filla després d’haver demostrat durant anys que controlava tal esport o disciplina, quan pareix que tot va bé, de cop és incapaç de competir, es bloqueja, se li descompensa la respiració, tremola, plora... I no surt a la pista, se sent frustrat, suspèn els exàmens, tot i que sempre havia duit un «control» exemplar de l’existència, però ara la seva fortalesa presenta fissures, els cruis fan trontollar la seva estructura mental i, sense que ells sàpiguen què està passant, tot s’esbuca sense remei. Senten por i no saben per què, tampoc no s’han aturat mai a pensar que la seva vida de nin i adolescent ha estat una competició constant. Ara la por a fer el ridícul o no estar a l’alçada d’allò que esperen d’ells, els crea una barrera infranquejable. Un exemple s’ha vist aquests dies pels mitjans de comunicació en els Jocs Olímpics de Tòquio.

Quan demanen ajuda, alguns opten per la medicació, la qual cosa té com a conseqüència una «calma relativa» amb la falsa creença que es resol el problema de manera més o manco ràpida. Però la millor opció, encara que costi més esforç, és que un mateix analitzi els seus problemes, frustracions i pors. Hi ha professionals que poden guiar-los, donar-los estratègies i escoltar-los, però al final cal que s’enfrontin de manera individual a allò que duen a l’interior. La millor medicina és, tal vegada, la conscienciació dels propis límits i saber aturar abans d’estavellar-se contra el mur, ja ho sabeu «en bastar, basta». Una reflexió per a més endavant: com s’ha arribat a aquesta situació? Com podem fer de la frustració una eina per treure el millor de cada persona?

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.