cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 16°
16°

Palau i Camps, un naturalista polifacètic que fumava amb pipa

Als vint-i-un anys es llicenciava en Ciències Naturals, no era com ara. Ell tampoc no era com els joves d’ara, ben probablement ni com els joves de la seva generació. Tot indica que tenia un cervell molt ben dotat que, a més de poder treballar en càrrecs importats, va excel·lir en disciplines prou diferents. Ja és ben conegut com a literat, no tant com estudiós de la natura, que és el leitmotiv d’aquest article.

Amb un possible marge per a l’error (fa 25 anys que va morir), crec que era ell qui deia en una entrevista que [ja de granat] s’havia posat a estudiar anglès per poder llegir Shakespeare en sa llengua original. Després, ho deduesc d’altres cròniques, això seria essencial per obtenir un càrrec important relacionat amb el turisme. Estam parlant principalment dels anys 50, 60...

De fet Josep Maria Palau i Camps ja va néixer, naturalista, el 1914. Son pare, Pere Palau, era apotecari i botànic, i ens va deixar dos bons treballs: una flora de Cabrera i Les plantes medicinals baleàriques, pel que fa als més coneguts sobre les Illes. A part feu molts altres treballs i majoritàriament al Principat, alguns en col·laboració amb el fill, ja que per allà ambdós varen néixer i visqueren la primera part de sa vida. Per cert, el nostre protagonista a més de viatger tenia un coneixement profund de les comarques catalanes, cosa que es reflexa adesiara en sa obra literària.

Josep Maria també va esser entomòleg (d’això que estudien els insectes), n’era un expert i en feia recerca als llocs on pogués trobar noves espècies. Almenys quatre escarabats, el nom dels quals tanmateix no recordareu, de llinatge porten palaui. Això és que ell enviava els exemplars que no podia identificar als col·legues que encara estaven més especialitzats i a partir d’aquestes mostres es descrivien noves espècies per a la ciència.

Un bon lloc per a trobar animalons estranys d’aquests és a les coves i a partir d’ací va engrescar el primer grup formal, o gairebé, d’espéleo (d’això que estudien les coves) a Mallorca, i ja elaboren les primeres topografies, cosa que serà la tasca bàsica d’aquests grups en el futur. I és que el nostre protagonista també sabia pintar, com a bon representant de l’Homo universalis.

Tot i això, per donar al grup un caire inequívocament científic, troba que de les topografies se n’encarregui qui millor en sap, que sembla era G. Vidal, no de bades estaven adscrits a la Societat d’Història Natural de Balears, que els mateixos pròcers Palau havien contribuït a crear.

Això era el grup EME (Equip mallorquí d’espeleologia) del que també en formaren part Andreu Muntaner i Eladi Homs entre altres, l’aleshores jove Francesc de Borja Moll (fill) devia esser l’aprenent. Entre altres coves repartides per Mallorca varen fer una bona campanya de les més conegudes pel pinar de Son Quint (El Pilar, es Coals [foto], de sa Figuera, d’en Salom, d’en Moret... La revista Endins n. 24 en dona la relació).

Amb les topografies ens varen deixar uns mapes “de localització” que ja són un vestigi de la Vileta preturística, amb l’inefable puig de Cans* per allà dalt, com deien els mapes militars, i el simpàtic tramvia que arribava a Son Roca, cosa que devien agrair molt aquells primers exploradors. Que a més servissin per localitzar les coves ja era massa demanar. El problema és que això no ha canviat gaire, si no hem acabat de trabucar: si ara trobes una cosa guapa per la Serra has d’embullar per a que no ho trobin, sinó la gent hi vol anar i els retenidors de terres s’emprenyen. “Tan agradable” com és passejar pel parc de la Mar.

Tornant al grup EME, sense comptar els antecedents informals foren dos anys d’activitat molt intensa (1956 i 1957), després decaigué i com a grup formal desapareix per complet, aquells anys no hi ha relleu preparat per continuar el camí marcat. Pareix esser que Palau i Camps prendrà noves responsabilitats laborals que l’absorbiran de mala manera i quan afluixin ja es decantarà més exclusivament cap a la literatura, mentre Eladi Homs donarà l’empenta definitiva a l’escoltisme. No serà fins uns deu anys després, a partir de 1966, quan una altra generació de joves inquiets, per circumstàncies diferents però gairebé de manera simultània, creen els tres grups d’espéleo que marcaran les pròximes dècades: el Grup Nord, EST (euntes sub terram, non orientem) i l’Speleo club Mallorca.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per martí, fa 2 mesos

Molt bon article, Pere. En l'únic que divergesc un poc és en la valoració dels joves d'avui. Els enciclopedistes de finals del s. XIX - principis del XX no hi tendrien cabuda a dia d'avui.

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris