cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
15°

Catàlegs, bens patrimonials i especulació

N’hi ha que celebren deu anys de patrimoni... i n’hi ha que els fa nosa.

Fa devers deu anys es va arrasar el talaiot de s’Avencar (Inca). Segons la fitxa de Mascaró Pasarius era de planta quadrada (idò més singular era per això) de 11,5 m de costat i 3,5 d’alt. “Pa no vel·lo”. Doncs això: el de l’excavadora no el va veure i el propietari “no ho sabia”. A misses dites els (i)responsables varen aclarir que estava protegit (tots els talaiots hi estan), però al catàleg de bens patrimonials l’havien situat uns quants quilòmetres enfora. Un error humà anecdòtic...

T’ho penses. Hi ha bastants catàlegs municipals amb tal quantitat d’imprecisions que cal fer un esforç de benevolència per donar la culpa a... el moix? Per cosa de cultura s’entén que només hi hagi roïssos en el municipis que no surten a cap llista de rics ni guapos, i encara els ha tocat una quantitat de talaiots que no tenen caminers suficients per eixermar-los tots. Doncs presumpció de bona voluntat per a tothom, però aquests altres municipis que et freguen pels morros que són dels més rics d’Espanya, passa d’hora que facin un exercici de vergonya. No és acceptable que per a fer un catàleg de patrimoni tot siguin problemes, i no diguem ja per a protegir-lo de veres. A part de l’insult que seria, o és, comparar això amb els doblers tirats, o robats, a l’època de Matas-Munar. El problema és que parlam del mateix país, i del mateix temps.

Fa molt mal generalitzar perquè el catàleg d’un municipi i el de veïnat potser no s’assemblen de res, però s’ha de dir que municipis de molt de pressupost també tenen errors que els fan, si més no parcialment, inútils. Els catàlegs solen esser mals de trobar i pitjor que te’ls mostrin. Si els trobes poden esser uns fitxers immanejables amb un 90% de retòrica inútil, potser dues pàgines per dir que un pou és un pou, cosa que tampoc no garanteix que anotin el que és realment important.

Amb l’arquitectura popular de fora vila, la localització pareix (he dit ‘pareix’) feta a posta per embullar. No endevinar la possessió on pertany és més freqüent del que puguem creure. La localització pot consistir en un tros de mapa minúscul sense referents coneguts. Un apartat clínic és el de les coordenades, si les hi han posat. Molt desgraciadament devers els anys 1990 a 2010, quan es feren una bona partida de catàlegs, s’usaren unes coordenades que ara són obsoletes, i d’aquestes un subconjunt ja eren adaptacions de les coordenades de quan Palau i Camps era jove, aleshores les prenien tot fent retxes als mapes a partir del que marcava la brúixola.

A part, la gent normal es pensa que un catàleg és un catàleg, però potser es tracta d’una cosa provisional. Per dur dècades de provisional no deixa d’esser provisional, o pot esser només és una proposta, i també hi ha preses de pèl, d’això que te penses que una cosa està catalogada, però només ho han fet creure. Que ho puguis visitar ja t’ho pots llevar del cap.

Fins aquí hem parlat quasi exclusivament del “paper com mentres”, i ves a saber quants ajuntaments encara no tenen ni això. A posteriori caldria aclarir per a què serveixen aquests “papers com mentres”. Com ha acabat, el cas del talaiot de s’Avencar? L’han reconstruït?

Els catàlegs de camins fa temps que no els mir perquè me posen dels nervis. Un camí pot esser públic, estar tancat i no dir cap de les dues coses al catàleg. Els cartells d’amenaça són tan normals que a Valldemossa tenen un ‘Prohibido el paso’ en un carrer urbà. El catàleg d’arbres singulars del Govern és ridícul amb ganes.

La noticia de diumenge era aquesta, aferrau-vos: El catàleg de Pollença torna a estar bloquejat després de 20 anys dels primers intents de tramitació. El batle carrega contra el Departament Insular d’Urbanisme després d’haver rebut un informe que assenyala nombroses deficiències, que obligarien a refer el catàleg per complet. Tomeu Cifre es mostra preocupat per la seguretat jurídica dels especuladors. L’oposició va acusar Cifre l’any passat de voler aprovar un catàleg que exclou sis edificis singular, entre ells Can Franc (el xalet modernista ran de mar a cala Sant Vicenç).

La cova de Son Caulelles (Marratxí) finalment és propietat municipal, supòs, però... és en zona urbana i s’han hagut d’esperar uns 40 anys mentre la resta del municipi s’urbanitzava fins a la bandera. La població s’ha multiplicat desorbitadament en aquest període. Dit d’altra manera: una cova excavada pretalaiòtica i de les més ben conservades ha estat literalment la darrera cosa a esser dignificada, posteriorment a haver-ho urbanitzat tot. Amb la mateixa proporció, per dignificar els forns de calç de Coanegra s’hauria d’urbanitzar del cap Salines al de Formentor.

Andratx, el municipi per excel·lència urbanitzat fins al paroxisme i amb xaletarros només aptes per a ‘florentinos’... He punxat a la web oficial... patrimoni/catàleg de patrimoni... “Està buit” diu per a tota informació, fins i tot, per si no t’ho creus, te dona l’opció d’imprimir-ho.

Un altre efecte colateral d’aquest país de contrast de rondalla oriental és que els moviments de terres, o exclusivament d’escriptures, o d’empreses instrumentals, es fan per especular, no per llaurar ni per mecenatge renaixentista, aleshores elements patrimonials i camins fan més nosa que altra cosa. Els especuladors no faran res més que tancar i esperar que caigui, a part de pressionar al batle de torn per a que la seva torre no sigui inclosa al catàleg.

I és que a les Illes vivim de privatitzar i destruir el paisatge i el patrimoni, i de rebot la cultura (discurs de Pablo Casado), la resta va de comparsa.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Pere Llofriu, fa 2 mesos

Agraït per aquest comentari i el de l'article anterior.

Valoració:1menosmas
Per Toni F, fa 2 mesos

Algú ho havia de denunciar perquè és escandalós el que passa en aquestes illes. Els polítics, contades són les excepcions, serveixen sense piular a aquell poderós senyor que diu en Quevedo, i ja veiem els resultats quin son. Destrucció del paisatge i pobresa cultural per tot arreu, cínicament, i sense cap mena de complexa, ells, els polítics, li diuen progrés. Tenim el que ens mereixem o els que el poderós senyor necessita i vol? No cal escalfar-se massa el cap, tanmateix això ja és més vell que pastar, en Quevedo ja en parlava i mireu si en fa d'anys. Massa raó té, senyor Llofriu, segur que, per això mateix, ningú prendrà esment. Una oronella no fa estiu i ells ho saben, aquesta és la seva força, el silenci despreocupat de tot un pobla.

Valoració:5menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris