nubes dispersas
  • Màx: 13°
  • Mín: 10°
12°

Homenatge al carro

En parlar de comunicacions, sobretot de l’evolució, progrés i modernitat de les comunicacions, sempre es parla del tren, i no seré jo qui li llevi mèrit. El que passa és que així mateix se n’ha escrit bastant, del tren, i per a qui no tengui per costum llegir fins i tot n’hi ha un subgènere de western. El transport marítim i el d’avions també tenen els seus entusiastes i els historiadors que s’han dedicat a això de les comunicacions també els dediquen els capítols corresponents.

El gran oblidat és el carro, més relacionat pel nostre subconscient amb endarreriment que amb progrés, de fet és un símbol del temps passat, aquella vida dels padrins que està molt bé per seleccionar-ne quelcom que ara ens sembla bucòlic, però que cap jove no vol continuar i això que ara qualquen en tractor. Actualment per a la feina de pagès van a cercar els missatges a Sudamèrica.

Del canvi del carro pel cotxe, efectivament no hi ha color. Marca un abans i un després en la civilització, molt més còmoda amb el cotxe. La gran majoria de la població ja va néixer a l’era del cotxe i els joves només hauran vist carros, molt pocs, en circumstàncies excepcionals i, lògicament, l’associen a l’edat mitjana o més enrere.

Aquí està l’error. De carros n’hi ha hagut sempre, o gairebé, tal vegada l’invent de la roda fos precisament per al carro. El que passa és que durant milers d’anys ha tengut uns usos molt restringits, que no eren precisament les necessitats de la població, sinó guerres (els carros de combat), les quadrigues de les carreres dels romans (panem et circenses), per passejar els senyors...

Al segle XVIII, diguin el que diguin els llibres d’història, no ha canviat quasi res, especialment per a la població general bàsica, que havia passat de l’esclavatge a serf de la gleba, a condemnat per les Germanies i a mort de fam (literalment, no d’insult). Els romans es dividien entre patricis i plebeus i aquí fa 200 anys entre botifarres i missatges. Leonardo da Vinci podria haver inventat la rentadora, però ningú li ho va demanar, ben al contrari sí que li comanaven màquines de guerra. Per fer bugada als rentadors, o als rius, sobraven dones, no calia inventar res, i per a la resta tampoc.

El punt d’inflexió no serà fins a mitjans del XIX, a remolc de la revolució industrial d’Europa. Pel que parlam aquí la fita principal és la generalització del carro. Abans era de poca utilitat dins aquella autarquia miserable quan tampoc no hi havia carreteres, ja que quasi ningú no anava enlloc, ni quasi ningú no tenia doblers ni motius per comprar un carro.

El problema de les carreteres, o del desastre que eren les carreteres a principis del segle XIX és proverbial, sobretot a la Serra. Pel Pla sempre podien circular pels guarets i llindar de les garrigues, els sementers eren sagrats. La carretera de Sóller es dona per acabada poc abans de 1850, sobretot perquè Isabel II havia de visitar la Vila, però s’havia acabat de mala manera i anirien apedaçant, entre accident i accident, 50 anys més. La història de la resta de carreteres de la Serra no és gaire més senzilla ni divertida, però bé, tard o més tard tots els pobles arriben a tenir una carretera per arribar a Ciutat, o als ports repartits per la costa i així poder exportar raïm i vi per Portocolom, per exemple.

A la fi el món canvia: nous empresaris industrials faran fortuna i compraran les possessions de l’aristocràcia, que no ha vist la jugada i s’arruïna. Els pagesos, ara sí o sí, es faran amb un carro i s’aniran fent amb algun tros de terra que els nous rics van parcel·lant. En definitiva l’economia es mou: el pagès ara pot produir i dur-ho a vendre amb el carro, és a dir ‘fer un duro’.

No cal dir que carretera ve de carro. És que abans fins i tot els camins reials eren de ferradura, també dit de tres peus, de cavalleries, de bísties... això era d’un metre ample, tot just que passas un mul, que era l’animal de bast típic (el bast era un aparell per traginar càrrega a l’esquena de l’animal, com unes beaces reforçades). Aquest sistema de transport era un dels costums que impedien sortir de la misèria. La carretera és un bot qualitatiu: adaptar les vies de comunicació al trànsit de carros multiplicarà el rendiment del treball i dinamitza el comerç. Els camins de ferradura no s’aboliren fins 1867.

A partir d’aleshores es pogué fer famosa la malvasia i les tomàtigues de Banyalbufar, fins i tot el carbó d’Estellencs es podia dur a vendre a Ciutat (el carbó era per a les cuines petites de Ciutat, els pagesos podien continuar amb la llenya de sempre). La calç dels forns de Coanegra i de na Burguesa també era per a Ciutat, no diguem ja les pedres de les pedreres.

El tren solucionava molt, però de pocs llocs: de Ciutat a les poblacions més importants (faves comptades), tan sols no va arribar mai al port d’Alcúdia ni als de Llevant. De les estacions del pobles privilegiats calia continuar el viatge en carro, i viceversa, dels pobles, o directament de fora vila, cal anar a les estacions, per traginar les portadores (de raïm), per dur a vendre els sacs de garroves i ametles... o per garbejar: carros amunt i carros avall. Així, deia, els nostres padrins varen poder ‘fer un duro’. No tots, desgraciadament, però això seria una altra història.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Toni F, fa devers d'un mes

Un article força interessant. Com sempre, gràcies.

Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente