cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
21°

Ses persianes, «verde primavera»

No sé a quina sèrie o pel·lícula sortia un personatge explicant que de tota la vida sa dona (no sigui el cas) tallava els ossos de les cuixes del pollastre abans de ficar-lo al forn i en demanar-li la raó contestava «ma mare sempre ho ha fet així, i jo també». A la vegada, sa mare, responia de la mateixa manera quan li va preguntar: «ma mare sempre ho ha fet així, i jo també». Fins que arriba a conèixer sa padrina, que li contesta: «Que per què tall els ossos de ses cuixes del pollastre abans de ficar-lo al forn? Perquè a sa rostidora que tenc no m’hi caben sencers».

Ara que hem deixat enrere els trols internautes a l’anterior paràgraf, vos he d’agrair els missatges de suport que m’heu enviat: Gràcies. També m’he de disculpar per sa falta ortogràfica del títol anterior (ai, els diacrítics!).

Però a què punyetes ve això dels pollastres i les rostidores? No vos heu adonat mai que la frase definitiva per qualsevol cosa és «Això, a ca nostra sempre ho hem fet així»? Es meu home ja m’ha agafat sa mesura i quan la faig servir ja em demana «Quantes vegades són sempre?». I és que fins fa poc, podia acabar una discussió d’aquesta manera: «Això, jo sempre ho he fet així». És la meva petita revenja per cada vegada que he fet preguntes sense obtenir una resposta, una de satisfactòria, només «Això sempre s’ha fet així». «Pintam ses persianes de granat?», resposta? «Això mai. Ses persianes s’han pintat sempre verdes, verde primavera» mai una raó. Jo imaginava que aquest color devia ser el més barat, o el que es feia aquí, o el que sobrava o què sé jo. Per mi que fins i tot hi ha un programa de televisió dedicat a aquesta qüestió.

L’altre dia escoltava en Miquel Missé al Vostè primer (vegeu RAC1 a la carta, Vostè primer de dia 22 dec. 2021) teoritzant damunt les noves paraules i categories que potser es proposaran l’any que ve per definir realitats de gènere. He de dir que en Missé sempre em fa pensar un pèl més enllà, i això, humans, no és habitual.

«No podem ser tots persones?» és el nou «ses persianes es pinten verdes» i resulta que també he hagut de respondre a aquesta pregunta. «Quan un arbre creix tort, durant una temporada s’ha de fer una força addicional en direcció contrària», va ser la meva resposta (no record d’on l’he treta aquesta frase). Evidentment, qui ho demanava va ser una persona que no va tardar a definir-se com a normal (el que sigui que vulgui dir això).

A una altra ocasió, quan qualcú va expressar que se sorprenia del fet que les dones no s’interessessin pels llibres interactius dels anys vuitanta (un altre dia vos en xerraré) la meva resposta va ser clara: si són sexistes ara, imagina’t abans. Perquè tu no ho recordes però estaven escrits per a tu, nin blanc cis hetero, per resumir: normal (vegeu Moixa Mental, Coses de l’heteropatriarcat del 25 de nov. 2021). I què pensau va respondre? «Però si n’hi havia un o dos amb dones de protagonista» afegint també més tard que «si vos ofeneu això és cosa vostra» (que les persianes es pinten verdes de tota sa vida).

Escoltau Normals, em sap greu dir-vos-ho, però no, no ens ofenem: reflexionam. I ho duim fent massa estona ja. Com bé diu na Hannah Gadsby: Ara vos toca a vosaltres, nosaltres ja estam cansats. Com? Que no sabeu qui sou vosaltres i qui som nosaltres? Si ho has de demanar és que sou dels vosaltres.

I amb això vos deix, esperant les noves paraules i els nou conceptes que jo mai he estat massa fanàtic del verde primavera.

Aman Nòlem (ell/això)

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.