algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín:
12°

La lluita històrica per a l’autogovern de Menorca

'El somni menorquinista', el llibre de Nel Martí publicat el més passat, és, sens dubte, una valuosa aportació a la història dels processos i esdeveniments polítics de Menorca i, més en concret, al menorquinisme (sigui en les formes de regionalisme, nacionalisme, federalisme, republicanisme, o sobiranisme) com ens es mostra abastament en aquest treball. Hi trobarem la compilació dels fets, decisions i processos pels quals l’illa de Menorca ha volgut sempre dirigir el seu futur, si més no amb la màxima autonomia possible i d’una manera prou raonable. Un llibre amb una gran quantitat d’informació que cronològicament, i des d’èpoques i posicionaments diversos, abasta la llarga tradició del sentir social dels menorquins i de llurs institucions.

L’antiga Universitat General de Menorca en va ser l’eix polític que administrava els tributs, la justícia, l’economia, la hisenda, el patrimoni, els mercats i tot tipus d’afers cívics i culturals, sempre sota la Corona catalanoaragonesa. Una forma, en podríem dir, federal o confederal que permetia l’autogovern dels seus territoris, i Menorca com una entitat territorial més. Tanmateix, era una societat classista estructurada per estaments on l’aristocràcia terratinent i l’Església van acumular sempre tot el poder. Amb tot, al Consell General de la Universitat i a les Universitats particulars (Es Mercadal-Castell de Sta. Àgueda, Alaior i Maó) hi havia representació de tots els estaments. Una fórmula pròpia de l’Antic Règim i vigent a tots els estats de la Corona d’Aragó, que no era absolutista i permetia la representació social, tot i que sabem que no encaixaria de cap manera en la democràcia d’avui en dia. És evident. Amb tot, Menorca s’autogovernava. Va ser aparèixer la dinastia borbònica perquè la nostra illa perdés tots els furs i privilegis amb els quals s’havia regit sempre. A més amb dures repressions i amb una assimilació cultural que ha cercat sempre l’etnocidi. Fins ara. A pesar de dir-nos una democràcia autonòmica, el model d’Estat és pivota sobre la “sagrada unitat d’Espanya”; que no permet ni l’elecció per a un ús normal de la llengua pròpia ni tampoc a la federació de comunitats autònomes, sols per posar un exemple. O sigui, queda clar que la Constitució espanyola actual no en vol sentir ni parlar d’una Espanya que reformi el patró uniforme de la vella dinastia borbònica.

Històricament, el menorquinisme polític neix quan els Borbons dominen la nostra illa, encara que el terme menorquinisme no s’emprava llavors. Els problemes més greus i els patiments més profunds de la societat menorquina apareixen amb un Borbó al darrere. Ni amb la dominació anglesa, ni amb la francesa, Menorca va partir tant, a pesar que també hi trobarem episodis incòmodes darrere aquestes dues potències, com serien els permanents conflictes de competències; la ruptura amb Mallorca quant al Reial Patrimoni i Justícia, així com dependre també dels Tribunals Reials de Londres. El governador britànic Richard Kane va tenir molts problemes amb l’Església catòlica de l’illa (a la qual li va ser abolit el Tribunal de la Santa Inquisició. -Res a qüestionar en aquest cas-) i per la resistència dels Jurats a determinades reformes. Però França i Gran Bretanya van deixar fer la vida civicopolítica illenca amb certa complaença: ens van deixar autogovernar-nos a través de les Universitats General i Particulars de cada terme, les quals no van ser abolides mai, i l’illa decidia, si fa no fa, des de les seues institucions; mantenia la religió, els històrics drets forals i alhora actuava amb la llengua pròpia, la catalana, que mai els poders estrangers van qüestionar ni reprimir. I és que durant cinc segles, va ser així, amb tots els episodis de disputes que hi vulguem afegir.

Seria amb la incorporació definitiva de Menorca a la Corona espanyola (1802) quan la nostra illa perd els seus furs i drets d’autogovern. Tanmateix la resistència al domini colonial borbònic es faria valer sempre fos d’una manera o d’una altra. Ja el 1810 existeix la ara coneguda com a Revolta menorquina (recuperada dels arxius i revifada per l’historiador Andreu Murillo) que es posiciona en contra del setge espanyol, el qual espoliava amb dura repressió la societat insular. I és des d’aquest inici del segle XIX on Menorca es sotmesa per sempre més a un poder absolutista. Tot i que ha anat variant una mica en el transcurs de la història, aquell patró polític de l’Estat espanyol canviarà poc o gens envers l’autonomia i autogovern de Menorca. Amb tot, el sentiment menorquinista es mantindrà sempre latent en diversos sectors polítics, culturals i econòmics fins a dia d’avui. És el que demostra Nel Martí en el seu llibre.

Caldria, igualment, citar una altra expressió de resistència que és anterior a la de 1810. Seria un segle abans, quan el 1706 el cavaller Joan Miquel Saura i Morell s’alça en armes des de Ciutadella a favor dels Àustria i en contra de l’ocupació de les tropes del Borbó Felip V, que ocupaven l’illa en plena Guerra de Successió espanyola. La Universitat General de Menorca, i les altres Particulars, es van adherir a la causa militar del cavaller Saura Morell i aquest es va fer amb el control gairebé total de l’illa, però els reforços franco-espanyols arribats al castell de Sant Felip van atiar el domini borbònic i els austriacistes van capitular.

Joan Timoner Petrus, que signava els seus escrits polítics com a Menorquit, (i un dels protagonistes del debat autonòmic i estatutari de la Segona República-, li dedicà uns versos:

Joan Saura Morell, noble patrici, / que per l’arxiduc Carles un bell dia,
alçares la bandera que escollia / peu de tradició, no el precipici. //
Adversa et fou la sort. El brau inici / del teu gest marcial rebordonia
davant l’atac francès. La sang corria... / Seria l’averany d’un *epinici? //
No tal. Més tost la insídia botiflera / posava en entredit la teva glòria
i era, aviat, la terra presonera...! // Hivern d’oblit avui ret ta memòria;
mes jo augur perenne primavera: /car tu ets heroi cabdal de nostra història.

És cert que els versos de Timoner es vesten d’èpica, però també reten tribut a la causa del cavaller que volgué evitar la incursió absolutista a Menorca. Anys després d’aquest fet, i pel tractat d’Utrech, Menorca passaria a la Corona britànica i els estats de la Corona d’Aragó perdrien tota la seua sobirania a través del Decret de Nova Planta del Borbó Felip V.

Aquests episodis de rebel·lió expliquen que els interessos polítics dels Borbons mai no van ser ben acollits per les institucions menorquines, ni pels sectors econòmics, els llavors gremis i obreries. Aquests passatges de resistència a la pèrdua de furs i privilegis illencs són també menorquinisme encara que no s’emprava aquest terme. Vull dir amb açò que el menorquinisme polític no és una invenció de fa un parell de dècades, sinó que és un concepte que cal difondre ben convençuts, no com un ideari partidista, sinó com una realitat històrica arrelada a la societat i que tots els sectors polítics i econòmics haurien de considerar i recuperar. Hi ha d’haver un menorquinisme comú que ens ha de fer caminar, avançar, encara que hi pugui haver “diversos menorquinismes” en funció de les aspiracions de cadascú. Un menorquinisme real que no s’amagui rere el provincianisme i que no es disfressi de bufó davant les grans oportunitats de Menorca.

Llegint, idò, aquest minuciós treball ens adonam que sempre hem estat un poble sotmès des principis del segle XVIII, tot i la lluita permanent de recuperació de l’autogovern o si més no per gaudir d’un poc d’autonomia. Un autogovern que va ser satisfactori uns segles; convuls durant el segle britànic i francès, desaparegut per complet des de l’annexió a Espanya el 1802 i oblidat amb la Constitució de Cadis de 1812, tot i que aquella constitució liberal ens podria donar esperances per a un restabliment. No va ser així i Menorca va quedar sense res, sotmesos al centralisme uniforme que va imposar Castella. A més, des de 1833, Menorca ha patit el doble centralisme amb la creació de la Diputació Provincial de Palma. Una institució provinciana que fundà, en definitiva, el concepte de “les Balears’. Un tema, el (doble)centralisme, que Martí atribueix com un dels principals provocadors del menorquinisme reivindicatiu. El 1835, recordem, va ser oficialment abolida la Universitat General de Menorca, encara que feia moltes dècades que s’havia buidat de contingut polític i estava inoperativa.

Però, tanmateix, l’ideal de retornar a una plena autonomia, com ens ho explica Nel Martí al llibre, ha estat constant durant aquest poc més de dos segles. I aquest és el gran treball que ha duit a terme l’autor d’aquest assaig històric. Un document completíssim que cal assumir per a recuperar-nos i per a tornar a Menorca allò que és seu: l’autogovern. Perquè els debats sobre com pensar i reconstruir Menorca han estat molts: des del republicanisme, el federalisme, el nacionalisme, l’autonomisme, l’insularisme... i més actualment des de ecosobiranisme com a eina per al dret a decidir.

Martí ens exposa totes les lluites hagudes i, en concret, des de finals del segle XIX amb les respectives embranzides que van representar els canvis socials a Europa amb els moviments del romanticisme; i més a prop, amb les sacsades socials que impulsaren la Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme i altres corrents literaris i artístics que van esperonar la consciència política per establir el catalanisme com a forma de reivindicació d’alliberament nacional i cultural. També a Menorca arribaren aquestes influències i moviments, encara que més tardans, però que reactivaren les consciències. Trobarem a aquest llibre un intens i reivindicatiu principi de segle XX envers la recuperació de quotes d’autogovern per a Menorca. La feina de diputats menorquins a les Corts espanyoles; les propostes estatutàries del Dr. Llansó; les disputes mediàtiques entre republicans, federalistes, anarquistes, regionalistes, conservadors i monàrquics, que van protagonitzar un interessant debat per l’autonomia i per a les institucions pròpies, fins que el cop terrorista del franquisme acabà amb totes les possibilitats de tornar a ser alguna cosa. 40 anys de silenci autoritari i feixista fins a la represa autonòmica dels anys ’70, on l’autor també hi constata l’interès i l’oportunitat en què va gaudir la nostra illa davant la situació de transició cap una nova democràcia. Voluntat d’una autonomia més plena que, malauradament, ha restat insuficient per a molts. Es fa interessant veure-ho des d’una perspectiva històrica: el que haguera pogut ser i no ha estat.

Una feina feta furgant l’hemeroteca i arxius insulars, però també altres arxius de Mallorca, Catalunya i Madrid, a més de documentació particular inèdita. Una feinada que, sincerament, hem d’agrair. Un treball que ens apropa la història del menorquinisme en les seues variants, però sobretot perquè ens obre a una nova dimensió en la interpretació del menorquinisme del segle XXI: que sigui democràticament sobiranista; el menorquinisme de la voluntat, de l’alliberament, de les decisions pròpies, de la política pròpia. Un menorquinisme polític plural, si tant es vol, però sobirà, que lligui amb la seua història i personalitat, on la catalanitat cultural n’és indestriable. Tota la història menorquina està lligada d’arrel a la catalanitat cultural, lingüística i política. O sigui, la catalanitat és tret genètic intrínsec al menorquinisme.

I així ho exposa qui ha dedicat molts anys a l’estudi, al treball i a la política institucional amb honradesa extrema, i amb una eficiència i dedicació al servei del seu poble com pocs ho han fet. Certament és per allargar-s’hi més abastament en tot aquest assaig, perquè aquest llibre ens deixa un debat amplíssim i encoratjador; ens convidar a poder treballar per a noves oportunitats; que hi són, perquè somiam allò que desitjam.

El somni menorquí i menorquinista ha de continuar, si no volem seguir sent, per a l’estat espanyol, (i també per a Palma) un número geogràfic per a la contribució impositiva alhora que privats d’un autogovern satisfactori. Ens cal avançar encara que sigui a través del somni, encara que aquest pugui semblar una utopia. No obstant açò, i com deia Oscar Wilde, “El progrés és la realització de les utopies”. Altrament, com va escriure Josep Maria Llompart, “...ens és imprescindible el somni. Per a la tasca que hem de dur a terme, cal que somiem una Pàtria. Però l’hem de somiar com l’haguera volguda Pere Quart: completa...”, o sigui, hi afegesc, una pàtria que ha de ser una Menorca autogovernada, millor, amb personalitat pròpia i amb prou sobirania per a garantir els benestar dels menorquins i menorquines, del contrari seguirem sent una Província al servei d’una metròpoli imperial, malgrat una autonomia balear. Menorca ha d’aspirar a anar molt més més enllà, i superar l’actual situació. És aquest, crec, un deure històric que tenim com a menorquins.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per transcriptor ||*||, fa 11 dies

"Per a la tasca que hem de dur a terme cal que somiem una pàtria. Però l'hem de somiar com hauria volgut el poeta Pere Quart: completa. De Salses fins a Guardamar i de Fraga fins a Maó." Josep Maria Llompart (1991)



Pissarra_1992_n065.pdf

Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente