cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
21°

Un sobiranisme líquid, evanescent

Que els líders socials i polítics catalans no empràssin el català a la vista judicial del Suprem que els va condemnar va ser, al meu parer, falta greu, i crec que encara ara se’n penedeixen de no haver-ho utilitzat com eina de combat. Potser fou per pressió estratègica dels advocats però... ca, de cap manera és com n’hi ha que clamen amb piulades, la fi del procés.

La situació no és fàcil, mai ho ha estat. Ara mateix hi ha un partit independentista, ERC, que ha assumit un estratègia negociadora amb l’estat amb la finalitat clara de guanyar capital i aval internacional, però també guanyar temps per a desmuntar tant com sigui possible les mentides que permeten el perill de l’auge, si encara és més possible, del feixisme a l’estat espanyol, a Espanya.

Res a fer en termes de credibilitat de la taula de diàleg, bé ho saben. El fracàs anunciat d’aquesta, si l’objectiu és que l’estat organitzi juntament amb Catalunya un referèndum d’autodeterminació, tothom el coneix. Aquí governa per entendre’ns aviat i d’ençà una mala fi d’anys de malson la Guàrdia Civil, màxima representació estatal nacional-franquista. I punto.

Ara bé, tot això, tot aquest insuportable atac a la democràcia que és no permetre que parlin les urnes en una causa tan pacífica i justa com és la descolonització d’un territori (en un altre article ja vaig parlar de l’assignatura pendent en termes de descolonització de les que ho són encara a Europa, a l’interior dels propis estats d’aquesta) carregarà de més raons, si hi caben, però també d’unitat i mobilització renovada i amb més experiència a la societat catalana, partits, entitats, associacions, sindicats, gent... a més de donar més intensitat al focus de l’exterior sobre el conflicte.

Que tot pugui acabar en un escenari insurreccional dependrà del moment històric que domini políticament el món en aquell moment. No podem oblidar que el creixement del feixisme és també a nivell mundial, senyal que una gran majoria d’estats tenen molt a fer net. Aquests dies hem pogut veure el terrorista i assassí en sèrie feixista noruec, Behring Breivik responsable i culpable de la mort de 76 persones, la majoria adolescents, braç en alt enaltint la seva acció deu anys després de la massacre que va protagonitzar. Vull dir que, des dels Països Escandinaus, als estats sud-americans, hi ha un pòsit d’activa podridura feixista que en condicions de crisis diverses com les que estem vivint, s’estén, amb mentides i populismes que hem de mirar de desmuntar.

Nosaltres, els mallorquins, els catalans, sabem ben bé què va significar el repartiment geo-estratègic polític després de la segona guerra mundial. No només no varem tenir cap suport aliat internacional per a combatre el feixisme franquista durant la guerra, sinó que aquests, principalment la Gran Bretanya i els Estats Units, varen permetre, fins i tot amb un cert entusiasme, l’existència del règim franquista al llarg de quaranta anys amb l’afegit de la transició gatopardiana que encara perdura al dia d’avui.

La qüestió catalana pot ser el revulsiu progressista que s’ha d’esperar d’una Europa de valors democràtics. El contrari és la victòria del feixisme. L’exemple de Donald Trump a Nord-Amèrica ens hauria d’haver posat alerta fa estona.

En tot cas, el posicionament polític d’ERC de fer un tentol en el procés l’entenc com una estratègia per agafar l’embranzida definitiva en el moment més propici, així també passa en les tàctiques militars. Desactivar el perill de l’accés del feixisme al poder executiu de l’estat, PP-VOX-C’s, va lligat a aquest procés, al procés d’autodeterminació.

El fet insurreccional del que parlava abans pot ser de lluita de masses, no violenta, de desobediència civil, de resistència pacífica fins a les darreres conseqüències... L’1 d’octubre de 2017, les milenars de víctimes de la repressió a causa de l’acció democràtica, pacífica d’aquest dia, els empresonats i exiliats són una clara constatació de que podem arribar a l’objectiu: la Independència. Ara coneixem millor l’adversari, l’enemic i crec que aquest té molta por de la nostra mobilització.

I Mallorca? Bé, avui mateix he llegit que PP-VOX i C’s uniran forces per derogar la llei de normalització lingüística. Fa poc l’ escriptor i periodista Sebastià Alzamora, he de creure que amb informació de primera ma i que enlloc vaig veure desmentida o replicada, escrivia: “en el cas de MÉS, ha donat pas a un sobiranisme que en cap cas no aspira a la independència”. Un sobiranisme líquid, evanescent.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Xisca, fa 4 mesos

Això és una reflexió o una il•lusió? Un doiarro, segur.

Valoració:-1menosmas
Per La taula del "no-diàleg" és això que fan ara., fa 4 mesos

Bé, quan s´hagi demostrat abastament la ineficàcia de dita taula "del no-diàleg", aleshores no els quedarà altra sortida que fer el camí de l´enfrontament. Clarament no hi ha cap altra sortida, i ells ja ho saben. Així que a hauran de donar compliment a la teoria inicial dels que no són ERC, lligar-se bé les espardenyes, i tirar endavant.

Valoració:4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente