cielo claro
  • Màx: 35°
  • Mín: 27°
32°

Tòpics

Tota la vida he lluitat contra els tòpics i he perdut. Un tòpic és una mala herba que mai mor. No hi ha herbicida que el pugui eliminar. No és que siguin molt prolífics en obres literàries, però Déu n’hi do. On sí que abunden és en el periodisme sensacionalista, de crònica negra i, sobretot, de la premsa esportiva i la del cor. Encara que, el pitjor mitjà de comunicació en aquest sentit és la televisió.

Al nostre entorn en tenim grans exemples. Heu mirat mai Tele 5? No ho faceu. Mireu alguna vegada qualsevol de les cadenes públiques o privades espanyoles? No ho us aconsello. Perdeu el temps alguna vegada amb una tele local o regional com per exemple IB3? Seleccioneu bé la programació. A IB3, per cert, una cadena pública autonòmica que té l’obligació d’informar i d’entretenir en saviesa i en català, i d’instruir i elevar el nivell cultural, polític i científic de la seva audiència, la majoria de programes fan tot el contrari. Ja no només abunden els tòpics, sinó les incongruències, la ridiculesa i la banalitat. Tant en els informatius com en la producció pròpia. Una completa indignitat. El tòpic que més es repeteix son les hipèrboles fonètiques de la gent del camp, com si la ruralia mallorquina fos un abocador de fems de la pitjor literatura oral.

Vaig tenir un amic, un bon amic, periodista esportiu en castellà, M.V., que va morir no fa gaire, que no sabia parlar ni escriure si no ho feia d’ell mateix. Ho feia a través de tòpics encadenats. Els tòpics eren les seves crosses lingüístiques. Era el rei dels tòpics. I ho era perquè pensava que això li proporcionava molt prestigi davant la seva analfabeta i mediocre audiència. Quan parlava es recolzava en tot moment en les seves frases dites milions de vegades. Durant dos anys vaig dedicar el meu temps a escriure la biografia dialogada del nostre gran bisbe Teodor Úbeda. Doncs, bé, M.V., sempre que em veia o que em telefonava, em preguntava el mateix: “Què, encara et trobes per los cerros de Úbeda?” Jo somreia per no plorar, i li penjava el telèfon. Ell no s’adonava que jo el deixava penjat perquè creia que amb la seva intervenció havia estat brillant. I segurament era així amb molts altres interlocutors seus, que els deixava admirats i bocabadats quan deia una dels seus estereotips acostumats.

Els tòpics generen el pitjor estil del llenguatge, ja sigui escrit o oral. Com és que no ho saben els que es dediquen a parlar o a escriure en públic? Jo sempre havia suposat que els professionals de la comunicació eren homes i dones il·lustrats, personatges llegits, lectors empedreïts, però es veu que anava equivocat. La quantitat d’expressions absurdes i repetides per aquests -aquests o aquells?- personatges feien que m’adonés de la superficialitat en que viuen la seva pròpia vida la majoria d’humans. Com alliberar-me de tanta incultura i de tanta ordinariesa? De tanta ignorància? Per què no dedicaven una petita part del seu temps a civilitzar-se una mica, ja que vivien de donar exemple als seus oients i als seus teleespectadors? Hi ha cadenes espanyoles -fins i tot nacionals- de televisió que només ofereixen escombraries i vulgaritats basades en tòpics i clixés. Per què no lloguen un Pigmalió que els eduqui gramaticalment i fonèticament?

A més, els tòpics no deixen de ser hipocresies i mentides. Inclús la seva definició de tòpic la confonen amb la de metàfora. Una metàfora no és un tòpic! Es pot fer servir una metàfora de manera tòpica, i així salvar en part la manca de creativitat de qui l’expressa. No deixa de constituir, també en part, una manera -una manera o un estil?- original de dir-ho. Si és així, cal valorar-ho. Encara que jo penso que no passa d’aquí. Un tòpic sempre serà un tòpic. La ignorància sempre serà ignorant. És com l’estupidesa. No hi ha gomes d’esborrar tòpics, ignoràncies i estupideses congènites. Si un home neix estúpid, morirà estúpid. Què cal fer davant aquesta situació, front aquesta realitat? Res, no es pot fer res. Jo he tingut amics estúpids, i s’han mort estúpids. L’estupidesa, com la vulgaritat i la grolleria son impossibles d’erradicar. Quan he parlat de Pigmalió ho he fet incorrectament. Pigmalió és incapaç de transformar una florista malparlada amb una duquessa exquisida. Georges Bernard Shaw estava equivocat. Allò que no està en la genètica no ho pot suplir la cultura. Ho he comprovat infinites vegades.

A Mallorca, el segle passat, tinguérem un dels millors còmics teatrals que pot tenir una petita illa com la nostra. Però era un còmic que recolzava majoritàriament la seva interpretació en els tòpics. I també en la seva capacitat empresarial en el món de l’espectacle. Però va ser un dramaturg molt mediocre. Un autor teatral que no es podia qualificar de tal cosa. Encara no ho he dit, però es deia Xesc Forteza. Un gran actor si s’hagués deixat dirigir per un bon director escènic. Un actor excel·lent si no s’hagués autodirigit ni hagués escrit les seves pròpies comèdies. El pitjor no foren només els tòpics als quals es va enganxar durant tota la seva vida, sinó la manca d’humilitat. Aquest home s’agradava massa a ell mateix. Va tenir molt d’èxit com a intèrpret, fins al punt que ha estat l’únic mallorquí que s’ha pogut viure de la seva professió teatral. No és un elogi ni una crítica, és una constatació. Treballava sis mesos l’any, i els altres sis mesos se’ls passava viatjant arreu del món i veient representacions teatrals de les millors companyies i dels millors intèrprets. Però no va aprendre res. Com és possible? Ja ho he dit quan he parlat de l’estupidesa: és impossible guarir-la. Aleshores, què va passar? Que el públic local era més estúpid i analfabet que ell. Es pixava de riure amb qualsevol miserable tòpic. I en Xesc ho sabia i se’n va aprofitar. Segurament algú pensarà que no era, doncs, tan estúpid. Sí, perquè a pesar dels seus èxits va deixar molt empobrit el nostre teatre i el nostre patrimoni cultural. Un cultura que pugui tenir aquest nom no es fa a base de tòpics, d’incongruències i de ganyotes vulgars.

He defensat, i seguiré fent-ho, el riure i l’humor. Però no hi ha humor, ni ningú riu de veritat, si una cosa i altra no es presenten guarnits amb refinats ornaments de distinció i elegància. Vaig iniciar-me en l’escriptura teatral, precisament, per treure del pou aquell teatre costumista ple de localismes, paraulotes i tòpics, ple de mala fonètica i mal gust. No me n’he sortit. Ho sento. Encara ara, en general, llevat de digníssimes excepcions, la cosa segueix un camí semblant. Som un poble sense orgull, sense amor propi i sense posar en valor allò que més en té. Una veritable llàstima. Requiescat in pace. (I no és un tòpic).

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Cotonet, fa devers d'un mes
Vaja exhibició d'autoodi! Els tòpics no són patrimoni del nostre poble i, per afegitó, els de Ponent n'estan arrebossats fins el coll i n'exporten damunt nostre per na Bet i sa mare.
D'acord amb tot el que es refereix a Xesc Forteza. Ben d'acord i aplicable al cas de Toni Gomila, n poc més llegit, però igualment aprofitat i nociu.
En resum, una anàlisi correcta per arribar a una conclusió catastròfica... i tòpica! La culpa sempre és nostra! Doncs, ja dic NO!
Valoració:3menosmas
Per idò sí, fa devers d'un mes
Teniu molta raó, Sr. Guasp. El que sembla que no té remei és això que deis al final, que som un poble sense orgull, sense amor propi, i jo afegiria que sense prou dignitat. Quina pena!
Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente