algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 15°
15°

Espais lliures de mòbils: resum de tot plegat i altres reflexions (i IV)

A manera de balanç

Els canvis que han suposat l’evolució tècnica dels mòbils és esborronador. Hem passat en poques dècades d’uns aparells que just servien per parlar una horeta, que no es podien dur a la butxaca, a unes meravelles que de cada vegada són més petites, potents, eficients, amb pantalles increïblement nítides, etc.

Especialment els més joves i, no ens enganem, també persones adultes (fins i tot alguns padrinets i padrinetes) s’han sentit seduïts per aquests aparells que els solucionen moltíssimes tasques del dia a dia.

Ara bé, el problema de fons que hem volgut destacar als articles anteriors és el risc d’addicció que poden arribar a crear en determinades persones i que deriven en conflictes greus (fins i tot poden arribar al suïcidi). I això passa quan en fan un ús no justificat i malaltís que hauria d’evitar-se. Les conseqüències de l’abús solen ser gairebé sempre negatives i nefastes (dificultats d’atenció als concerts, als centres educatius, a les famílies, entre els grups d’amics...). I aquesta addicció arriba a extrems preocupants quan es veu afectada la convivència, la manera de relacionar-se que, no cal dir-ho, degenera en una incapacitat de comunicar-se d’altres maneres. En poques paraules, allò que no passa pel mòbil, no existeix.

El mal ús dels mòbils afecta la vida familiar, l’escola i fins i tot l’àmbit laboral.

Què és la ‘nomofòbia’?

En poques paraules és la por i l’angoixa a la incomunicació per no tenir el mòbil a la mà.

És una paraula que s’ha difós a partir de l’expressió anglesa «no-mobile-phone phobia», tot i que se sol recomanar no emprar aquest terme i optar per solucions de l’estil «por d’estar sense mòbil, fòbia a estar sense mòbil, etc.». És un terme que no apareix al DIEC, però que es troba documentat en mitjans de comunicació des de fa un bon grapat d’anys per referir-se a aquest problema. Podeu consultar, si hi teniu interès, l’Observatori de neologia de l’IEC. Sigui com sigui, m’imagín que els psicòlegs i psiquiatres dels departaments de salut mental dels hospitals han de bregar constantment contra aquesta xacra.

Utilitat dels mòbils

És innegable que no només podem parlar dels punts negatius dels mòbils, cal fer objectivament referències a les coses útils i positives que en podem extreure, sempre que ens mantenguem en límits acceptables. Tot i l’obvietat que aquests aparells serveixen per telefonar i enviar missatges, és evident que constitueixen un autèntic ordinador portàtil que tenim a l’abast. S’hi pot fer de tot: videocridades, fotografies, vídeos, jugar a videojocs, escoltar música a la ràdio o veure una pel·lícula en streaming, consultar els correus electrònics, demanar hora al centre de salut, comprovar els horaris de tren o d’autobús, fer transferències bancàries, llegir documents i notícies, tràmits a les administracions, trobar un carrer a qualsevol punt del planeta...

De cada dia hi ha més organismes, empreses i entitats que disposen de les seves aplicacions (apps) per fer àgils i atractives aquestes funcions. És important recordar que en l’àmbit laboral (no em referesc a aquells que perden el temps en horari de feina) els recursos són d’una eficiència absoluta.

Record, en certa ocasió, que davant una avaria en unes instal·lacions d’aigua, el llanterner em demanava fotografies per veure el problema i poder dur els recanvis abans de fer una primera visita. I com aquest cas, són moltíssimes les avaries que es resolen (o guanyen temps) enviant una imatge o un vídeo al tècnic o a l’especialista.

En l’àmbit mèdic és el mateix, una imatge pot ser molt útil per revisar una operació, una marca de la pell, sense haver de fer un desplaçament... Hi ha metges que et passen el seu correu electrònic de feina i tenen present l’evolució d’una malaltia.

La veritat, l’eficiència augmenta i el mòbil permet fer-ho tot, com si fos una vareta màgica. Ara bé, com tot en aquesta vida, tenim la contrapartida, el punt fosc que conté qualsevol innovació. Si pensam en el cas d’un ganivet, tothom convendrà que pot servir per preparar un pa amb oli, tallar coca i pelar patates, però en mans d’una persona dolenta, podria servir per fer mal. No vull dir que el cas dels mòbils siguin equiparables als ganivets, però l’ús i la responsabilitat recau en les persones.

En fi, amb aquest article tanc el meu cicle de reflexió sobre el tema, he recollit sobretot els principals conflictes que generen els telèfons mòbils, però també he deixat ben clar que constitueixen una de les eines tecnològiques més potents que tenim a l’abast. D’una manera o l’altra, hem de tenir molt present la part fosca d’aquests aparells, perquè hi topam sovint, a cada passa que feim. Alçau el cap un moment a qualsevol bar, restaurant, sala d’espera d’un hospital o platja i observau qui té o no un mòbil a la mà.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.