lluvia ligera
  • Màx: 23°
  • Mín: 19°
22°

Un dinar a París

Una sola vegada he estat a París, i vull que en quedi constància. Acompanyats dels nostres amics franco-espanyols Antoinette i Claude, na Maria i jo ens trobàvem de vacances a Troyes, al mateix centre geogràfic de França. Què hi havia d’interessant a Troyes? Moltes coses. En primer lloc la casa on havia nascut Antoinette, la impremta on havia treballat durant vint anys Claude, la catedral on ells dos s’havien casat, el cementiri on hi estaven enterrats els seus avantpassats. A més, Troyes és una ciutat històrica medieval. Hi ha molt per mirar i per veure. A mi em va encantar el Passeig del Sena, que sembla que no s’acabi mai. És una ciutat relativament petita, però que durant un temps va ser la capital de la Champange Meridionel. Al segon dia ens proposàrem visitar París. Ens diguérem que potser no tornaríem a tenir una ocasió com aquella. Dit i fet. Anàrem a l’estació de ferrocarrils i pujàrem al tren. Amb una hora i mitja vam ser a l’Arc del Triomf i a la Torre Eiffel. En Claude sabia bé totes les tresques d’aquella gran ciutat, i amb el metro en situàvem cada mitja hora a una zona diferent. Feia un bon dia, però nosaltres passàrem fred. No estàvem avesats a aquell clima tan sec. Guardo algunes fotos amb anorac on només se’m veu la punta del nas.

Vaig entrar, creuant el Sena a peu per un pontarró, a la catedral. Cap dels altres va estar interessat a visitar aquell temple imponent que pocs anys després un incendi va destruir casi per complet. Jo em trobava a la meva salsa. Quin gran monument! Quin silenci en el seu interior. Quina sensació de pau i de benestar. Vaig fer un recorregut ràpid per les capelles fins arribar a l’altar major. Vaig obrir una porta que devia dur a la Sagristia. Vaig voltar a l’esquerra per un portal encara més estret. Cercava Victor Hugo i Quasimodo, el geperut de Notre Dame. No en vaig trobar ni un ni l’altre. El que vaig trobar va ser una sortida al carrer i em vaig reunir amb la meva petita colla d’amics. Amb la meva dona. Sort.

Caminàrem una bona estona. Davant meu, als Camps Elisis, una dona de trets asiàtics es va desmaiar sobtadament. Molt aviat es va concentrar una gran gentada al seu voltant. Jo, com un recent flaneur arribat de fora, em vaig quedar a badocar una estona, fins que va venir una ambulància i se l’en va portar. A mi em semblava que estava capficat dins una pel·lícula francesa dels anys setanta, amb Edit Piaff i Charles Aznavour cantant sobre un banc de pedra i fent la banda sonora del film. Tots dos tan menuts, tan prims i petits, que jo al seu costat semblava un gegant.

Mentre dinàvem en una terrassa d’una cafeteria al costat del Museu del Louvre, vaig fullejar Le Canard Enchainé, que acabava de comprar a l’estació del tren quan baixàrem de Troyes. Vaig riure una bona estona, a més de llepar-me els dits amb un canard a l’orange, confitat. Entre canard i canard m’ho vaig passar molt bé. I jo vaig poder comprovar que la premsa francesa permetia queixar-se amb tota llibertat de les seves cadenes sense que ningú hagués d’anar a judici penal ni a la presó com encara passava a Espanya per cantar una cançó o fer un espectacle de teresetes al carrer. I això que ja ens trobàvem en ple segle XXI. Una demostració de que el govern francès era força liberal. Ja només el seu nom d’ànec encadenat dona peu al somriure satíric, perquè canard també significa pamflet i engany. La història en si d’aquest periòdic que surt cada dimecres a París té la seva pròpia crònica política i literària.

A la tarda visitàrem la Tour Eiffel. Però no hi poguérem pujar perquè l’estaven restaurant. Voltàrem pels jardins que la vesteixen i decoren exteriorment i ens n’anàrem al centre, després de comprar uns quants souvenirs i clauers de la Torre per regalar als infants de les nostres famílies quan arribéssim a casa, tira tira cap a l’estació per agafar el tren de tornada a Troyes. Abans, però, passàrem per davant una gran cafeteria que es deia Alsace. Vaig badocar una estona des del carrer perquè aquell nom m’evocà el de l’Hotel d’Alsace, a París mateix, on va morir Oscar Wilde, autor del commovedor De profundis, l’any 1900. Justament jo acabava d’escriure una obra de teatre que tres anys més tard guanyaria el premi Recull a Badalona. L’obra es titulava, precisament, La balada de l’Hotel d’Alsace, encara que la vaig presentar com O.W. Va dels últims dies de la vida d’Oscar Wilde en aquella residència parisenca i de la seva mort solitària. No vaig atrevir-me a preguntar a cap cambrer si era en aquell mateix lloc que s’havia hostatjat el meu admirat i brillant O.W. No he estat mai massa mitòman.

Al dia següent, des de Troyes, baixàrem amb el cotxe de n’Antoinette cap a Espanya. Però ella va voler passar abans per Lourdes i Andorra, on assistírem a la benedicció del Diumenge de Rams, perquè començaven les festes de Pasqua. Tot junt fa ver que ens entretinguéssim dos o tres dies més amb aquella marrada. En algun punt de l’autopista paràrem en una àrea de servei per reportar gasolina, i aprofitàrem per comprar del supermarché una dotzena de capses de canard a l’orange en conserva, que viatjaren amb nosaltres fins a Palma. A casa hem dinat molts dies de canard a l’orange fins fa poc. No sé com es va despistar d’aquella manera n’Antoinette, que després d’Andorra anàrem a parar, de nit i nevant molt, a Bourg Madame, La Guingueta d’Ix en català. Ens espantàrem molt per aquelles carreteres estretes, entollats dins la neu i el gel. Aquella travessia pirenaica va durar unes quantes hores, però a sortida d’alba ja estàvem a Puigcerdà, i per avall s’ha dit. Sort del Mercedes últim model de n’Antoinette, que ens va treure d’aquell atzucac.

La baixada fins a Barcelona va ser molt plàcida, tot recordant les nostres petites peripècies. Una tarda, en una llibreria de Troyes, havia tingut temps de comprar A la recherche du temps perdu, de Marcel Proust, en francès, i d’aleshores ençà, encara que aquesta obra no m’ha acabat d’entusiasmar mai, no faig més que rellegir-lo. Gràcies Proust i gràcies París. Sí, perquè sense haver fet grans àpats -un vespre sopàrem només de galetes Quely i pastilles de xocolata Valor i un glop d’aigua: el que portàvem com a reserva dins una de les nostres bosses-, aquella anada a París, Troyes, Lourdes i Andorra va ser més que un viatge literari, un viatge gastronòmic de classe mitjana baixa. Això sí, força agradable i enormement lúdic. El que sentíem nosaltres en aquell moment.

Vàrem viure eventualitats i fets aleatoris que no sabíem que viuríem, com passa a cada passa que passa a la vida, perquè si ho sabéssim ja no seria vida. Però per això venim al món. L’objectiu de viatjar i de llegir no és el d’aprendre com es menja i s’escriu a altres indrets del món, sinó aprendre com és la vida. La nostra vida. I la nostra persona. Més o menys, així ho va deixar escrit Rousseau. Salut!

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.