cielo claro
  • Màx: 15°
  • Mín:

La llibertat de voler ser lliure

La voluntat, com totes les facultats que ens atorga la naturalesa, és una eina al nostra servei. Amb aquesta frase tan breu ja tinc motivacions i arguments per escriure un tractat de mil volums i escaig. Així que, com sempre, m’hauré de contenir i mirar de sintetitzar el que vull dir. És el que faig molt sovint: condensar les meves idees i el meu pensament. Endavant, idò!

Voler ser lliure. Què és això? Soc lliure de voler-ho ser? Tot es resumeix en voler. Voler, voler i voler. Què és la voluntat? Per què volem ser lliures? Naixem s’ha dit, seguin lliures o naixem amb la voluntat de voler-ho ser? El diccionari pretén respondre a totes aquestes preguntes, però com sempre és un mateix qui se les contesta. Tradicionalment s’ha dit, seguint el punt de vista psicològic, la voluntat representa l’equilibri entre les forces instintives i la raó. Quin embull! També s’ha dit que, en un sentit més estrictament filosòfic, el concepte de voluntat connecta íntimament amb el concepte de llibertat. Això, per mi, encara ho embulla més. No m’estranya que apel·li sempre a la meva ignorància general. Per exemple, pel que fa al voluntarisme metafísic, la voluntat és considerada de positivament irracionalista i antiracionalista. No entenc res. La filosofia acadèmica sembla molt pot pràctica a l’hora de fer una volea en una pista de tenis o de xutar a gol en un partit de futbol.

Baixem al carrer. A la platea. En una segona accepció, és la capacitat per a fer alguna cosa que comporti un esforç o que constitueixi una obligació o una privació contra la pròpia tendència o inclinació natural. Això ja em sembla més entenedor. Però aquí podríem demanar-nos què és una tendència natural. Una inclinació natural. Com reconeixem que una pendent o un afecte és natural? Natural és genètic? Una vocació científica, o esportiva, o docent, és genètica o és cultural? L’extraordinària força de voluntat de Rafel Nadal, el campió de 22 Grands Slam, és producte dels seus gens familiars o dels seus inhumans entrenaments constants? De què depèn en un ésser humà tenir una gran musculatura física o tenir-la intel·lectual?

Podríem estar hores debatent aquest tema, ja ho he dit al principi. Més d’un milió de pàgines podríem escriure al voltant d’aquest debat. Anem al gra, aleshores. De petit, jo tenia ganes de ser futbolista. Tenir ganes és tenir voluntat? No crec que sigui ben bé el mateix. Jo tenia ganes de ser futbolista però no de sacrificar-me fent exercici físic les vint-i-quatre hores del dia. Em mancava voluntat? Així és. No se m’havia atorgat la força de voluntat necessària per convertir-me en un esclau futbolístic. Gràcies a Déu, la naturalesa va ser benigne amb mi. Jo volia ser un bon futbolista sense necessitat de deixar de ser lliure i feliç, com Messi, o, en tennis, com Federer.

Si jo vull ver una cosa i no la faig, és per manca de voluntat suficient o per manca de llibertat? Jo la vull fer. Vull. Però no la faig. Què passa? Què m’ho impedeix? La meva voluntat és tan sols teòrica, o ho és la meva llibertat? En teoria, jo soc un home lliure, però no ho soc a la pràctica. Potser que jo vulgui actuar d’una manera determinada, però penso que no em convé no actuar-hi. Puc pensar que m’equivocaria si fes allò que m’agradaria fer. Quina nova força entra en joc en aquesta circumstància? La covardia? La prudència? El sentit comú? Com així tenim tantes facultats pròpies que s’oposen unes a les altres? Perquè som tan complicats els homes? Par què som tan absurds? Absurds? Irracionals? No, no és això. Les nostres reflexions a l’hora d’actuar, i abans de fer-ho, son fruit de la racionalitat, de la nostra voluntat, de la nostra llibertat. Som un caramull de potències que s’eliminen unes a les altres contínuament. Al final, com deia Lewis Carroll a 'Alícia en el País de les Meravelles', és preguntar-nos “Qui mana aquí?” Beneït Lewis Carroll, el més lliure de tots els escriptors, que m’obrires la ment i els ulls quan jo encara era un adolescent!

Qui mana és qui té la voluntat, la llibertat i la força. Els altres, a obeir. Ho veiem cada dia en els afers polítics. De què serveix la justícia, la legislació, el Govern? De res! Només la policia fa el que pensa que ha de fer! És així. Però, preguntem-nos de nou, qui és la policia, aquesta voluntat i aquesta força que mana? Un mateix és la policia d’un mateix. Jo mano sobre mi, i ningú més. Tu manes sobre tu, i ningú més. Vosaltres maneu sobre vosaltres mateixos, i ningú més. Si ells manen -la policia, els jutges o els que siguin- només manen sobre ells mateixos, no sobre jo, ni tu, ni nosaltres. Parlem i pensem clar d’una vegada!

Més o menys he arribat allà on volia arribar. Tot és literatura. Tot és ficció. La Literatura fa el que vol. La Literatura té la llibertat absoluta. La Literatura té el poder de fer anar l’oli allà on vol. Per tot plegat, des de fa segles, jo em serveixo de la Literatura per fer el que em dona la gana.

Cal tenir en compte que fer el que volem fer no és fer, per demostrar que som lliures, la voluntat dels altres. Els altres ens provoquen sovint convidant-nos a fer tal o tal cosa per fer-nos veure que si no ho fem no som lliures. Van equivocats. Jo faig el que jo vull fer, no el que tu, dogmàtic, vols que faci. Van molt errats de comptes. La llibertat no ens governa, som nosaltres els que la governem a ella. Aquesta és l’autèntica llibertat de voler ser lliures i ser-ho. Si tu no ets lliure, no existeix la llibertat. El que ens fa infinits, és a dir feliços, no és la llibertat, sinó ser lliures. Ser lliures és ser potencialment desobedients. Crec que Jaume Balmes, el gran pensador cristià de Vic, no va estar del tot encertat quan va escriure que la veritable llibertat consisteix en ser esclaus de la llei. No, és la possibilitat de ser il·legals el que ens fa veritablement lliures. La llei ens exigeix, i jo considero les exigències un fre a la veritable llibertat.

L’art i la literatura no ens exigeixen res. No ens obliguen a res. Ens conviden a ser feliços, a gaudir de la vida i de tot plegat. Fins i tot de Déu. Qui sap si Déu és el gaudi de tot plegat! Jo, sempre disposat a creure, així ho penso. Em pregunto a mi mateix: qui és Déu? I, rient amb la boca oberta i les dents ben blanques, responc: és el gaudi absolut!

Oh, pensament meu: siguis glorificat indissolublement!

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Gabriel Janer Manila, fa 13 dies
M'ha agradat. Jo també vull ser lliure. Un temps dèiem: "Ara mareix".
I Déu? Sant âu diu: "Sort que ens estima", perquè si no ens estimàs, no sé què seria.
Una abraçada i endavant.
GJM
Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente