nubes dispersas
  • Màx: 23°
  • Mín: 17°
17°

El nom

Fa un parell de setmanes, l'investigador Christopher Little, un mallorquí procedent de l'estat de Mississippi, Estats Units d'Amèrica, sud profund, va exposar, a l'Institut d'Estudis Eivissencs, el resultat d'un estudi sociolingüístic realitzat entre estudiants d'ensenyament secundari de l'illa d'Eivissa. Aquest estudi no abordava directament la qüestió de la llengua, sinó que, deixant sentir als alumnes enquestats, diferents enregistraments (en les següents variants lingüístiques: eivissenc, mallorquí, català central, valencià i castellà central), els demanava que categoritzassin els parlants (com a cultes o incultes, gent d'èxit o no, bons estudiants o mals estudiants, etc). De la percepció dels alumnes enquestats, en sortia que els parlants millor considerats eren els que feien servir, per aquest ordre, eivissenc, mallorquí i català central. Continuava el valencià. I, finalment, els parlants pitjor considerats eren els que s'expressaven en castellà. Els parlants de les tres variants orientals del català eren els millor considerats i aprovaven en la majoria d'ítems, excepte en un, en què tots els parlants suspenien: els alumnes trobaven que cap dels parlants no devia ser gaire treballador. El treball de Christopher Little serà publicat proximament per la revista ‘Eivissa’, editada per l'Institut d'Estudis Eivissencs, i constitueix la base per a la seua tesi doctoral, actualment en curs.

De l'estudi, des del meu punt de vista, a banda dels estereotips que s'hi mostren, interessa molt la qüestió d'en quines circumstàncies els no catalanoparlants passen a convertir-se en catalanoparlants. És a dir, en quin moment, aquells conciutadans nostres que no parlen català passen a parlar-lo. Generalment, el canvi, segons apuntava en un estudi el professor Joan Pujolar, de la Universitat Oberta de Catalunya, guarda relació amb els canvis vitals. De vegades, alumnes que no han usat el català a l'institut passen a fer-lo servir en el moment en què es matriculen a la universitat. O l'adopten quan tenen una parella catalanoparlant. O, fins i tot si no tenen una parella catalanoparlant, decideixen parlar-lo quan tenen un fill (en aquesta mateixa columna vàrem comentar el cas de na Marieta, de Petrer, País Valencià, que va decidir parlar valencià al xiquet en saber que estava embarassada). Canvis en la vida poden produir canvis en els hàbits lingüístics, especialment si hi ha una bona predisposició.

I allò que és natural, arreu del món, és que hi hagi una bona predisposició. Vull dir que les persones que es desplacen d'un lloc a l'altre, per motius laborals, o de seguretat personal, o per començar-hi una vida millor, si no hi ha entrebancs artificials per enmig, volen aprendre la llengua del lloc on han anat a residir. Els turcs, els àrabs o els peruans que viuen a Alemanya s'afanyen a aprendre alemany tan aviat com sigui possible, i sovent fins i tot el transmeten com a primera llengua als seus fills. Quan això no ocorre -com és el nostre cas- no és precisament perquè s'imposi el liberalisme lingüístic i cadascú faci allò que trobi. Allà on la gent fa allò que troba tothom s'adapta a la llengua del lloc d'adopció. Tothom, sense excepcions. Quan això no ocorre és perquè algú treballa àrduament (generalment esmerçant-hi molts recursos) perquè no passi.

A l'illa d'Eivissa, i al conjunt de les Illes Balears, malgrat tots els entrebancs, la predisposició a aprendre català és bona. No ho són les circumstàncies per aprendre'n: els catalanoparlants canviam de llengua quan algú ens parla en castellà, tenim tendència a començar a xerrar en castellà si no coneixem l'interlocutor, ens hi movem només que trobem que l'altre té la més mínima dificultat per seguir la conversa en català... Per tant, no facilitam les coses en absolut. I els castellanoparlants sovent es troben còmodes funcionant en castellà perquè, realment, no tenen necessitat d'aprendre català. Ara bé, en general, ells voldrien.

Afegint aquesta consideració a estudis com el que hem comentat al principi d'aquest paper, hi ha indicis clars de la voluntat dels no catalanoparlants d'Eivissa i del conjunt de les Balears de voler-se incorporar a la comunitat lingüística catalana. I un d'aquests indicis es troba en els noms posats més habitualment als infants que han nascut aquí durant el darrer any, segons l'IBESTAD. Pensem que la majoria dels infants han nascut en famílies castellanoparlants o mixtes. Idò bé: els noms d'al·lots més habituals són Marc i Pau. I d'al·lotes Martina i Emma. Això vol dir que hi ha molts castellanoparlants, entre nosaltres, que, en tenir un infant, li posen Pau o Emma, sense cap tipus d'empatx ni d'emperò, sinó ben al contrari, preferint-los a d'altres noms. Amb una espenteta més, potser aquests castellanoparlants parlaran als fills en català. I llavors redreçarem la situació de la llengua. Senzillament, perquè aquesta és la tendència normal, quan no hi ha entrebancs creats artificialment.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per antifa (el ver), fa 5 dies
Ja ho digué un savi de la nostra terra que el destí dels catalans és lluitar per la seva llengua. I jo afegiria, i no la dels altres ! Si nosaltres no defensem el català, qui jo farà ?
Salut i independència !
Valoració:8menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente